Transmediterrània

“Ser dins d’un vaixell i no saber si vaig o vinc,
si amb el trajecte arribo o en canvi estic marxant,
si això que porto a la maleta és un record antic
o un souvenir que he comprat perquè riguem,
si hi seràs després per dir-te no, no n’he vist cap,
no han saltat seguint l’estela del motor i dels turistes
o que n’hi havia molts, t’hagués agradat tant.

Si acaba o comença, si acabes o comences.
Dubto, i mentre dubto, ets a la costa.
Em mires, t’emociones. I vas disminuint-te.”

Mireia Calafell

dsc_0261_r2

Fotografia: Vilassar de Mar, Barcelona ©Ester Linares López

L’adéu

“Subratllava en llegir: ho feia com si el llibre
fos una casa incendiada.
La seva ment buscava alguna cosa
implacable i abstracta que li havien furtat.
Van quedar moltes pàgines cobertes
per les ratlles de llapis i de tinta,
negres i de colors, l’una damunt de l’altra.
El seu minuciós, confús autoretrat.

Se li va endurir el rostre
fins a quedar l’expressió d’una ira
que venia d’haver-se extraviat
en alguna profunda incompetència.

I més tard va sorgir
el somriure innocent del seu silenci.
No em coneixia:
jo era en part de les terres
que havia amb tant d’esforç guanyat al mar
i que el mar inundava altra vegada.”

Joan Margarit

dsc_0102_3rFotografia: Badalona, Barcelona ©Ester Linares López

“La veritat s’amaga amb freqüència
en algun sentiment més que no pas
en el que la raó pot deduir.
El refugi del càlcul i la calma
encara és dins de mi. La seva intimitat
parpelleja en silenci sense aturar-se mai.
Desesperadament, per salvar-me la vida.”

Joan Margarit

dsc_0147_r2

Fotografia: Tarragona ©Ester Linares López

“Cristalls opacs, molt opacs,
inunden els carrers d’ombra.
Sec en un banc i m’espero
(és el primer cop que m’espero).
Les hores allargassen
la sensació immòbil que em dóna
una lluna demacrada
quan vespreja.
La ciutat imprecisa
sembla que es perd
xuclada per l’smog.
Caminen molts sorolls,
però no sento passes conegudes
que m’identifiquin.
L’atmosfera jeu damunt l’asfalt
i els fums reposen als balcons,
als marcs de les finestres.
Sento crits lasciviosos en el meu secret
i el desig se m’emporta novament,
com un balancí inquiet
que em recorda el moviment agonitzant
de les aigües estancades.

Dues hores, i encara no vinc.
El rellotge de ponent m’escup
l’última llum i m’aixeco.
Avanço pels carrers
amb les mans a les butxaques
i amb el tedi de veure cada dia
els mateixos llums de neó.
M’ofega, tanta llum,
i tot són cames que corren
i cotxes que enceguen.

De sobte, l’impacte d’una aiguda
inesperada contra el pit.
Se’m clava una profunda soledat…
Vull fer-la fora i no puc:
crido fort el meu nom
i les parets no responen…
La remor del vent
és un diàleg que m’espanta.
Un altre crit de soledat…
i un silenci molt intens
m’explota en els timpans
quan les parets roben la veu,
i no retorna.
Se m’agarra la ferida
amb una força exagerada, retorça el cor
i surt el darrer lament.
Les mans…
es posen a trenar
castells de llágrimes.
Durant tota la nit, les llàgrimes
van recomponent la figura del meu cos,
com un plançó callat
que ressegueix el silenci.

Per darrere, lentament a l’horitzó,
degota un sol d’albada…”

Benet M. Marcos. Albada de Silencis (1997)

dsc_0579rFotografia: Taüll, Lleida ©Ester Linares López

“Vençuda i tot, vull ésser jo mateixa, abella furiosa de sa mel.”

Mercè Rodoreda

merce-rodoreda_r2Composició ©Ester Linares López

      “A Virginia Woolf

Cadascú ha de tenir
la seva cambra.
I un pati blau
on passejar els seus dubtes.

Més enllà del sol
viurà el desig
i la recança
de la primera paraula.

I el somriure
que s’ha perdut
i ja no es recupera.

Suau serà, però,
l’ombra de la tarda,
darrera els núvols,
allargada, com un lliri.”

Montserrat Abelló

dsc_0637_r2Fotografia: Taüll, Lleida ©Ester Linares López