“Algunos árboles cantan
algunos árboles ríen
algunos árboles caen
se desesperan
porque no pueden atrapar el cielo
se resignan a no moverse
de orilla a orilla
algunos árboles se deshacen
sin saber
que las tempestades
son las únicas cosas
que nos unen
con otros lugares.”

Pedro Chavajay

Fotografia: Regadillos, Uspantán, Guatemala ©Ester Linares López

“A veces contemplo la esencia de la vida de una manera tan profunda que de repente miro a mi alrededor y veo que nadie me acompaña, que mi único compañero es el tiempo.”

El día que Nietzsche lloró
Irvin D. Yalom

Fotografia: Barcelona ©Ester Linares López

 

“Hi ha en mi un silenci descosit.
(…)
La tarda es va eclipsant en el meu pit.

Ara que cau el sol,
em retorna un silenci desconegut…”

Benet M. Marcos

Fotografia: Prop de Tarragona ©Ester Linares López

YO NO SOY YO

“Soy este
que va a mi lado sin yo verlo;
que, a veces, voy a ver,
y que, a veces, olvido.
El que calla, sereno, cuando hablo,
el que perdona, dulce, cuando odio,
el que pasea por donde no estoy,
el que quedará en pié cuando yo muera.”

Juan Ramón Jiménez
Fotografia: La Plata, Argentina ©Ester Linares López

Transmediterrània

“Ser dins d’un vaixell i no saber si vaig o vinc,
si amb el trajecte arribo o en canvi estic marxant,
si això que porto a la maleta és un record antic
o un souvenir que he comprat perquè riguem,
si hi seràs després per dir-te no, no n’he vist cap,
no han saltat seguint l’estela del motor i dels turistes
o que n’hi havia molts, t’hagués agradat tant.

Si acaba o comença, si acabes o comences.
Dubto, i mentre dubto, ets a la costa.
Em mires, t’emociones. I vas disminuint-te.”

Mireia Calafell

dsc_0261_r2

Fotografia: Vilassar de Mar, Barcelona ©Ester Linares López

“Cristalls opacs, molt opacs,
inunden els carrers d’ombra.
Sec en un banc i m’espero
(és el primer cop que m’espero).
Les hores allargassen
la sensació immòbil que em dóna
una lluna demacrada
quan vespreja.
La ciutat imprecisa
sembla que es perd
xuclada per l’smog.
Caminen molts sorolls,
però no sento passes conegudes
que m’identifiquin.
L’atmosfera jeu damunt l’asfalt
i els fums reposen als balcons,
als marcs de les finestres.
Sento crits lasciviosos en el meu secret
i el desig se m’emporta novament,
com un balancí inquiet
que em recorda el moviment agonitzant
de les aigües estancades.

Dues hores, i encara no vinc.
El rellotge de ponent m’escup
l’última llum i m’aixeco.
Avanço pels carrers
amb les mans a les butxaques
i amb el tedi de veure cada dia
els mateixos llums de neó.
M’ofega, tanta llum,
i tot són cames que corren
i cotxes que enceguen.

De sobte, l’impacte d’una aiguada
inesperada contra el pit.
Se’m clava una profunda soledat…
Vull fer-la fora i no puc:
crido fort el meu nom
i les parets no responen…
La remor del vent
és un diàleg que m’espanta.
Un altre crit de soledat…
i un silenci molt intens
m’explota en els timpans
quan les parets roben la veu,
i no retorna.
Se m’agarra la ferida
amb una força exagerada, retorça el cor
i surt el darrer lament.
Les mans…
es posen a trenar
castells de llágrimes.
Durant tota la nit, les llàgrimes
van recomponent la figura del meu cos,
com un plançó callat
que ressegueix el silenci.

Per darrere, lentament a l’horitzó,
degota un sol d’albada…”

Benet M. Marcos. Albada de Silencis (1997)

dsc_0579rFotografia: Taüll, Lleida ©Ester Linares López